En mi último artículo antes del parón hablaba sobre mi visión sobre el mundo de los deportes electrónicos y de como habían evolucionado las cosas hasta la actualidad. En la presente nota hablaré de cómo veo la situación actual y de cuales son para mi las bases sobre las que se deberá trabajar en el futuro.

En la nota sobre el pasado de los e-sports hice hincapié en el hecho que en la mayoría de experimentos que se habían realizado hasta el momento se había intentado construir la casa por el tejado. Se buscaba promocionar una cúspide de una pirámide sin base. Y ese era el motivo por el cual pocas iniciativas lograban sobrevivir más allá de un par o tres de años.

Actualmente nos encontramos en un momento en el que parece que empieza a existir ese caldo de cultivo adecuado sobre el que poder cimentar un crecimiento sostenible y rentable para las compañías que apuesten por el fenómeno de los e-sports.

Me centraré en un caso concreto. El caso de la MLG. Este proyecto norteamericano enfocado a profesionalizar y convertir en espectáculo los deportes electrónicos acertó en su momento al incorporar a su organización al portal GameBattles.com, al cual acudían miles de usuarios a diario buscando un entretenimiento más “casual” que les permitiera agregar valor a la compra que habían realizado con sus videojuegos favoritos. La experiencia ya no era simplemente jugar sólo o jugar con los amigos en casa, sino que ahora además podía crear un clan y jugar contra otros rivales de todo el país.

Sería lo que yo llamo “sembrar”. Crear una base de jugadores a los que meterles el gusanillo de la competición electrónica, el juego en equipo, los ladders, foros, torneos…Crear la base de fans que en un futuro consumirán deportes electrónicos profesionales, ya sea como espectadores (la mayoría) o como protagonistas (unos pocos elegidos).

También es importante el factor económico de la película. Para mi es de vital importancia para poder creer que todo este circo tiene futuro el hecho que hay a usuarios que estén dispuestos a pagar por participar en este tipo de eventos, ya sean más “casuales” o más “profesionales”. La reflexión es: si a nadie se le caen los anillos por pagar el alquiler de una pista de futbol sala o baloncesto para ir a echar una pachanga con los amigos cada semana, a los jugadores / suscriptores de este tipo de sites les debería parecer normal pagar una cuota para poder pertenecer a estos sites que les aportan realmente un valor adicional a sus horas de juego online.

En este último punto es donde tengo más dudas. Mi experiencia dice que la gente es extremadamente reacia a pagar por participar en websites de competiciones o incluso en eventos presenciales. Los porcentajes de conversión de usuarios free a usuarios de pago son patéticos y por ahí es por donde puede torcerse todo el invento. ¿Cómo crecerá un negocio cuyos consumidores no apuestan por él? ¿Cómo podrán las marcas apostar por un proyecto en el que los usuarios no están dispuestos a pagar por consumirlo?

Reconozco que yo he participado en la “mala educación” de los jugadores en este punto. Siempre que he podido he organizado eventos gratuitos y el hecho de pagar se ha usado como último extremo cuando era la única vía de supervivencia. Y eso es un error. Dar algo gratis es, sin duda, quitarle el valor que tiene, y hoy en día, a los jugadores de deportes electrónicos es harto complicado hacerles entender que deben pagar una cuota para participar en un torneo o en una competición cualquiera.

Desde el otro lado del telón, el de las compañías que están apostando por proyectos de e-sports, la clave para su supervivencia estará en encontrar el mix acertado de ingresos entre los pagos de suscripciones y los ingresos por publicidad que puedan obtener (aunque como decía, para mi lo segundo va vinculado a largo plazo con lo primero).

En los últimos meses he ido trasladando mi actividad profesional y mi foco de interés desde los videojuegos tradicionales a los juegos online con componente social y si hay algo que me ha llamado la atención es que estos últimos basan su éxito y su perdurabilidad en factores que en compañías de videojueos tradicionales o e-sports no había escuchado hasta la fecha. Concretamente todo el tema de análitica, matemáticas y estadísticas acaban siendo la clave para mover las palancas del negocio a favor de las compañías. Compañías como Zynga o Wooga hace 5 años no existían y hoy tienen un valor en el mercado de varias decenas de millones de dólares y para mi la clave está en aplicar ciencia en un factor tan poco científico como es, teóricamente, el entretenimiento.

Hay que saber qué damos, a quién lo damos y por cuanto lo damos.

Volviendo a los e-Sports creo que harían muy bien las compañías que están metidas en el ajo de prestar atención a lo que se está haciendo en todo el sector de los Social Games porqué quizás ahí encontrarían ese mapa del tesoro que hasta la fecha nadie ha sabido encontrar en occidente.

Me encanta el enfoque que en España le está dando la LVP a su proyecto. Los e-sports como espectáculo. Es increíble el esfuerzo que está haciendo esta organización a nivel de contenidos multimedia para poder “educar” a los jugadores. Educarlos a nivel de formación de talento y también educar a la hora de poner a un nivel extremadamente profesional las fases finales de sus torneos. Creo que esta es sin duda la vía correcta. Hay que educar a los jugadores, enseñarles a jugar, enseñarles que si llegan a fases finales verán sus partidas por WebTV, enseñarles cual es el camino.

Para otro día dejaré el análisis de lo que para mi es un punto vital en el tema de los e-sports: los juegos. La extremada volatilidad que tienen los calendarios de lanzamientos de nuevos juegos provoca que sólo unas pocas franquicias puedan tener el poso suficiente como para convertirse en marco de competiciones serias, hablo de Starcraft, FIFA, Call of Duty, Halo y alguno más que me dejaré en el tintero. Es necesario que las compañías que desarrollan y que publican arrimen también el hombro y vean el mundo de los e-sports como un socio perfecto para acompañar a sus productos una vez estos han llegado ya a las estanterías de las tiendas. Y más todavía cuando el modelo de negocio de la venta de cajas parece que tiene los días contados y que la distribución online irá tomando un peso importantísimo en los próximos años (o meses).

En resumen:

- Se necesitan proyectos enfocados a la base de usuarios casuales con modelo de negocio freemium que aporten valor y diversión al usuario al mismo tiempo que los hacen sostenibles para las empresas que los desarrollan

- Se necesita mucha más ciencia por parte de los que estamos (o hemos estado) metidos en las competiciones de videojuegos para poder ajustar nuestro producto a lo que realmente quiere la audiencia (y no sólo unos pocos)

- Educación, educación y educación. Hay que educar a los gamers y para eso se necesita el esfuerzo conjunto de todos los agentes del sector: developers, publishers, media, organizaciones e-sports…

Para empezar intentaré delimitar lo que a mi modo de entender son los e-Sports. Los videojuegos fueron sin duda la forma de ocio por excelencia de finales del siglo pasado. El avance de la tecnología se hizo realmente palpable y popular cuando llegó a los momentos de ocio de las personas y los videojuegos capitalizan este avance más que ninguna otra forma de diversión. La gente podía por fin emular cualquier circunstancia de la vida real mediante un videojuego y podíamos por fin todos ganar una guerra, marcar un gol en la final de un mundial o circular a 300 Km/h por las calles de Montecarlo embutidos en un Ferrari de F1.

El cine y la música, más impermeables quizás a tanta evolución tecnológica, vieron como esta nueva forma de pasatiempos iba captando más y más adeptos que poco a poco decidían abandonar el rol pasivo de otras formas de ocio para actuar en primera persona en sus propias aventuras interactivas.

Si al factor diversión que suponen los videojuegos le añadimos el factor social y competitivo que conlleva la posibilidad en muchos títulos de jugar en modos multijugador nos encontramos con la fórmula mágica para engendrar lo que acabarían siendo los deportes electrónicos.

Nos encontramos de repente que ya no sólamente podía meter el gol que hiciera a mi selección Campeona del Mundo sino que además podía dejar en la cuneta a mis mejores amigos que habían venido a disputar el Mundial en el salón (o mi cochambrosa habitación) de mi casa.

De repente y gracias a títulos como Quake o Counter Strike la gente empezó a sentir la necesidad de competir y de poner a prueba frente a otros jugadores (humanos) sus habilidades con el mando (o ratón) en la mano. Habían nacido lo que para mi son los e-Sports.

Empezaron a florecer competiciones de ámbito local y con el éxito y la diversión que estas aportaban a sus participantes la cosa fue tomando mayor vuelo hasta tomar una escala global.

En algunos países era y es tanta la gente que sigue dichas competiciones que incluso se podría decir que los deportes electrónicos llegaron a convertirse en deporte nacional ocupando posiciones de privilegio en los medios de comunicación masivos. Hablamos de Korea, Japón e incluso de países como Suecia. En estos países el hecho que existan ingentes cantidades de jugadores garantiza una base sólida sobre la que se ha podido construir un ecosistema de jugadores profesionales que pueden vivir de esto de “matar marcianitos”.

Creo que uno de los peores favores que se le podían hacer a los deportes electrónicos es precisamente llamarles así: “deportes”. A finales del siglo XX el mundo del deporte, el deporte de toda la vida, el de la camiseta sudada y los programas de radio de la media noche se había convertido en un auténtico negocio que mueve a nivel planetario miles de millones de dólares con contratos televisivos astronómicos, patrocinios increíbles, estrellas globales y horas y horas de visibilidad en el prime-time televisivo en cualquier país. La gente que empezó a moverse en serio en el tema de los e-Sports (jugadores y organizadores) pienso que quisieron recorrer en unos pocos años lo que en el mundo del deporte convencional tardó más de un siglo en conseguir.

Competiciones como la CPL, los WCG, la ESWC…nacían a imagen y semejanza de los grandes eventos deportivos como los Juegos Olímpicos, la Champions League o la Superbowl pero…sobre qué pilares se sustentan? En la mayoría de los casos se sustentan sobre las espaldas de un patrocinador que ve en los e-Sports una oportunidad para o bien difundir unos valores asociados a su marca o en otros para intentar conseguir ganar cuota de mercado ante otros competidores que tienen como target los propios deportistas electrónicos.

En la mayoría de los casos (salvo los WCG las otras dos competiciones mencionadas han desaparecido o han cambiado de manos) cuando el patrocinador se cansa o da por cerrada su campaña de imagen la competición pierde su sustento y se cae el castillo de naipes.

Volvamos la vista al deporte tradicional y fijémonos en sus inicios. Antes de que llegará la primera Copa del Mundo el futbol ya tenía una dilatada historia forjada a través de la creación de los clubes de aquí y de allá que generaban a nivel local una expectación y una base de practicantes que sería la que, con el paso del tiempo, acabaría convirtiéndose en la base de aficionados que fueron, son y serán el motor del deporte. El futbol no es lo que es porqué existe un Leo Messi o un Cristiano Ronaldo. El futbol es lo que es porque hay un millon de chavales que intentaron ser como Leo o Cristiano y se quedaron en el intento y que por lo tanto saben valorar que cada gol de Messi o cada recorte de CR7 tienen un mérito extraordinario e incluso pagan un dinero por poder ver los partidos de estos.

El deporte tradicional es un negocio multimillonario porque existe una base de gente que practica, conoce y vive ese deporte hasta el extremo de comprar una marca de coches y no otra porqué es el patrocinador de la camiseta del equipo de sus amores.

En mi opinión este capítulo de la historia no fue tomado en cuenta por la gente que desde sus inicios ha intentado crear los “Leo Messi” de los e-Sports sin tener en cuenta que antes había que crear 1 millón de intentos de “Leo Messi”.

Cada intento de construir la casa por el tejado ha acabado cayendo entre el barro porque no hay una base potente a nivel global de cyberdeportistas que estén dispuestos a hacer lo que sí que hacen los fans del deporte tradicional (salvo en los casos de los países que antes he mencionado). Tiene que llegar el día en que una camiseta de un gamer venda regularmente 1 millón de copias, que los partidos de los mejores clanes se vendan en Pay per view o que veamos a un Banco patrocinando (reiteradamente) una competición de deportes electrónicos o un clan, aquel día podremos empezar a hablar de los e-Sports como un fenómeno económico global REAL.

Otro factor importante es la pedagogía que a mi entender no se ha hecho con los propios jugadores. El hecho de intentar empezar la casa por el tejado ha hecho que en muchos casos (afortunadamente no todos, ni tan sólo la mayoría) los incipientes cyberdeportistas hayan visto como se les subían los humos a la cabeza y han querido recibir un trato pseudo-profesional por parte de las distintas organizaciones que se mueven en el entorno de los deportes electrónicos.  Lejos de comportarse como los valientes deportistas que fueron pioneros en la práctica del deporte tradicional, que pagaron con sangre, sudor, lágrimas y sus ahorros su afición por el deporte, los jóvenes cachorros de los deportes electrónicos han crecido mimados por patrocinadores y competiciones efímeras que les prometieron que eran y serían dioses cuando no eran más que habilidosos manipuladores de mandos, teclados y ratones en un universo demasiado pequeño para dar cabida a egos tan grandes.

El cyberdeportista se ha preocupado hasta hoy en demasiadas ocasiones de los premios de un torneo, del sueldo que le pagaría tal o cual clan y de ser entrevistado en tal o cual portal cuando la principal preocupación para él y para todos los que nos movemos en este entorno debería ser el sacrificio y el esfuerzo para intentar popularizar y llegar a cuanta más gente mejor.  Cambiar exclusividad por popularidad, cambiar el “PRO” por el “AM”, el “yo” por el “nosotros”…

Próxima nota…. e-Sports (el presente)

]]> http://www.davidjane.net/?feed=rss2&p=1180 2 http://www.davidjane.net/?p=1167 http://www.davidjane.net/?p=1167#comments Sun, 27 Jun 2010 21:00:52 +0000 David Jané http://www.davidjane.net/?p=1167 Aquests dies et deus haver adonat que mig planeta (o més) està pendent del Mundial de Futbol que s’està disputant a Sudàfrica.

Aquest és sens dubte un Mundial global. Es disputa a Àfrica, segurament el continent que va més endarrerit en termes de comunicació i la resta de continents segueixen en temps real tot el que passa a la terra de Mandela per tots els canals de comunicació possible. Si els Mundials de mitjans de segle XX eren els de la ràdio i els del darrer quart de segle van ser els de la TV, està clar que a primers de segle XXI Internet és el mitjà que més està transportant les emocions del futbol a tots els racons del planeta.

D’una banda, i davant, de les restriccions que suposa l’emissió de part dels partits per canals de pagament la gent s’ha abocat a Internet per poder veure en directe, i gratuïtament, allò per el que hauria de pagar per veure-ho a la “tele de sempre”. De ben segur que la qualitat d’imatge no és la mateixa o que hi ha una mica de retràs però quan es tracta de seguir si el teu país guanya o no qualsevol servei d’streaming pot ser bo.

Les xarxes socials també s’han “contaminat” del fenòmen global que suposa la cita del Mundial. Facebook i sobretot Twitter veuen com en els dies de partit multipliquen el seu tràfic de manera espectacular i fins i tot en molts moments han de demanar excuses per caigudes de servei degut al tràfic brutal que es produeix. Segons dades no oficials, el dia de la inauguració de la Copa del Món es va batre el rècord històric de tràfic a Internet superant el dia de l’elecció de Barack Obama com a president dels EUA. En el partit Japó – Dinamarca Twitter ha fet oficial que van batre el rècord de tweets per segon arribant als 3823 superant de llarg els 3085 que es van produir en el setè partit de la final Lakers – Celtics de la NBA.

Un fenòmen global i tecnològic.

I l’esport? Està a l’alçada?

Més enllà de l’avorriment que suposa seguir qualsevol dels partits d’aquest Mundial (com a mínim en la primera fase i vivint-lo sense passió per cap selecció) està clar que el futbol viu d’esquenes a la tecnologia.

Sense anar més lluny, avui, en la segona jornada de vuitens de final, Anglaterra i Mèxic han patit dues errades arbitrals garrafals que mentre els àrbitres dels dos partits intentaven treure l’entrellat sobre la gespa sobre el que havia passat, a Internet, ja hi havia desenes de milers de comentaris de gent que estava a milers de quilòmetres de l’estadi i que havien vist de forma clara i precisa el que havia passat sobre la gespa.

Una pilota que ha entrat i que cap dels quatre àrbitres ha sabut veure dins i un fora de joc clamorós que també ha escapat de la visió dels responsables d’arbitrar el partit.

Un event global, de l’esport més popular, milers de milions de dòlars en joc, centenars de milions de persones seguint els partits en directe i connectats els uns amb els altres, i tot plegat s’ha de decidir per si un paio en una centèsima de segon i a 30 metres de distància ha vist si la pilota ha rebotat aquí o allà o si el davanter tenia un o dos o cap defenses entre ell i la linea de gol. Absurd.

Està clar que si no ho arreglen és perquè no volen. Bàsquet, Futbol americà o Tennis són tres esports que han sabut actualitzar-se i que miren de solucionar el més que probable error humà amb ajuda tecnològica i reduir el mínim la possibilitat d’injustícia. El futbol, que per xifres, és el més popular i per tant el que mou més diners segueix ancorat a fa 50 anys.

Una vergonya.

Ara ha acabat la temporada i és moment de reflexionar. 35 anys, hora de plegar o continuar un any més? Aquest any la gran majoria de l’equip del sénior B plega i podria ser el moment de penjar les botes definitivament. Però perquè plegar si el cos encara aguanta? Perquè plegar si encara m’ho passo bomba jugant? Perquè plegar quan encara creus que pots aportar alguna cosa a l’equip on jugui?

Està clar que l’única cosa que podria fer-me plegar és el factor familiar. Jugar en un equip de bàsquet vol dir compromís. Compromís entre setmana per anar a entrenar a altes hores i sobretot compromís de passar les tardes del dissabte jugant avui aquí i demà allà. I tot això són hores a restar d’estar amb els de casa.

No entraré en el factor familiar doncs no és aquest l’espai per fer-ho. Em centraré en el factor que personalment m’empeny a seguir un any més i que no és altre que pensar que la vida només es viu una vegada i que les etapes s’han de tancar ben tancades, és a dir, quan ja no tens res a guanyar i molt a perdre. I jo, en el bàsquet, encara hi vull tenir molt a guanyar. No vull marxar i quedar-me amb l’espina que suposaria pensar que “podria haver seguit un any més”.

A més a més i per si faltessin alicients l’any que ve podré combinar les estones en pista amb el fet de dirigir l’equip des de la banda. Sens dubte una bona manera de començar la transició de la pista cap a la banqueta (i potser algun dia als despatxos). El repte és captivador. Intentar fer una bona temporada amb el Sénior A del CB Olot i sobretot m’agradaria sentar unes bases per fer créixer l’equip i aconseguir situar-lo a la categoria que per tradició i població mereix la ciutat d’Olot. Hi ha gent fantàstica a la casa de la que segur que n’aprendré moltíssim i amb la que, remant tots junts, podrem assolir els objectius que ens fixem.

Les sensacions són bones, amb la gent que he parlat sembla que hi ha ganes de fer bé les coses i quan hi ha ganes és més fàcil edificar-hi tot allò que converteix un grup d’individus en un equip, i en darrer termini en un equip guanyador.

Cal començar a treballar ja. Com deia George Allen (entrenador mític de futbol americà), “Guanyar és la ciència d’estar totalment preparat”.

]]> http://www.davidjane.net/?feed=rss2&p=1165 0 http://www.davidjane.net/?p=1161 http://www.davidjane.net/?p=1161#comments Thu, 10 Jun 2010 01:41:42 +0000 David Jané http://www.davidjane.net/?p=1161 Aquesta setmana ha passat una cosa que no m’ha agradat al meu poble i m’ha donat peu a pensar, i reflexionar en el meu blog, sobre l’educació que reben els nostres fills, tant a l’escola com a casa.

A l’escola de Riudaura, com suposo que a qualsevol escola pública, les coses estan fotudes. No hi ha recursos (diners al cap i a la fi) per fer tot allò que convindria: tenir més mestres, posar en marxa la biblioteca de l’escola, comprar més material, etc.

Fa un temps la direcció de l’escola i l’equip docent va convocar als pares per tal d’explicar-nos com estava la situació i per arengar-nos a “fer algo” per intentar aconseguir part de les mancances que té el Centre.

Personalment penso que, com diria Laporta, “no estamos tan mal” i que malgrat que les condicions tenen tendència a anar a pitjor, segueixen tenint unes condicions de treball acceptables i que en un context econòmic francament preocupant la tendència de l’escola no és pitjor que la resta d’elements de la societat (empresa pública, privada, treballadors…).

En qualsevol cas fins aquí em sembla tot raonable. Ara bé, el problema ve quan ahir, jornada de vaga de funcionaris, les mestres de l’escola van decidir invertir el dia en explicar-los la situació a la maïnada i per rematar-ho van fer una pancarta de protesta contra el Conseller Maragall que posteriorment van penjar a la porta de l’escola.

No em sembla bé per diferents motius. En primer lloc perquè penso que l’escola no és un lloc on els nens hi hagin de fer política, i protestar al Conseller per mi és un gest polític. L’escola és un lloc on han d’aprendre tant unes matèries com unes actituts i personalment crec que les actituts que han d’aprendre són precisament les oposades a la protesta i la pancarta.

En segon lloc perquè no sóc partidari de la protesta o les manifestacions, ja siguin de funcionaris per la Castellana o de nens de l’escola de Riudaura. No m’agrada la gent que s’ajunten per protestar. Crec més en la força de l’individu per sortir d’una situació que no li és positiva.

Estem en un entorn cada cop més competitiu a nivell global i especialment les circumstàncies del nostre país ens situen en desavantatge davant d’alguns dels nostres països veïns. És per això que l’educació dels qui ara estan a l’escola és absolutament fonamental per poder mirar amb una perspectiva més optimista el futur.

Crec que els nens que van a escola els haurien d’ensenyar, per exemple,  desde ben petits fonaments d’economia i intentar despertar un esperit emprenedor. Els models de creixement d’aquest país són els que són i si no volem acabar siguent un país del Nord d’Àfrica seria interessant que comencéssim a buscar nous models de negoci, noves empreses que puguin operar a nivell global, nou talent. I tot això s’ha de fer desde la base. Des de l’escola.

Els nens tenen imaginació per parar un tren i l’imaginació és el camp on s’hi pot plantar la llavor de qualsevol negoci d’èxit: les idees. Ensenyem-los a innovar, fer recerca, testejar les seves idees “de bomber”, ensenyem-los les nocions bàsiques d’economia, què és el consum, l’estalvi i la inversió. Per què un euro el podem convertir en 10 euros si passem per un procés d’elaboració d’un servei o producte que tingui sortida en un mercat. I això que dic serveix tant per l’escola (ja sigui en hores docents o en dies de vaga) com a casa. Els pares no podem derivar tota la responsabilitat de l’educació i la formació dels fills cap a l’escola.

Crec que fer pancartes NO és el camí. I menys en un cas en el que el problema és una falta evident de recursos i que és igualment evident que no només no millorarà sino que ha d’anar a pitjor en els propers anys. Sempre he pensat que la frase “qui no plora no mama” l’hauríem de canviar per “qui no sap mamar ha de plorar”.

Ensenyem-los a “mamar” i així no haurem de “plorar”.

Aquest any els d’Estrella han canviat Formentera (on han reconegut l’efecte positiu que va suposar per l’illa l’anunci del 2009) per Menorca i Cadaqués. La història és senzilla, com no podria ser d’altra manera tenint en compte que tenen en el millor dels casos 3 minuts per explicar-la i en el pitjor 20 segons. Nois que preparen una foguera per la Festa de Sant Joan a Cadaqués ajuden a noies que porten un sobrepes de cervesa (a les mans que no pas als glutis) i a partir d’aquí comença una història que els porta de festa per Cadaqués i Menorca (prèvia travessia en veler) a ritme de cançó happy flower i de cervesa en cervesa.

La jugada és perfecta. El potencial consumidor de cervesa sigui noi o noia veu en els protagonistes de l’anunci una aspiració, un somni, quelcom que seria increiblement fantàstic que ens passés a nosaltres. Amor, festa, alegria i cervesa….

L’èxit de la campanya està garantit. En una setmana el video de l’anunci l’han vist més de 820.000 persones a Youtube (1/3 de les que han vist el Summercat en tot un any). No tingueu dubtes que aquest estiu ballareu l’”Applejack” (aquest és el títol de la cançó) un munt de vegades (mala senyal si no ho feu) i cada cop que l’escolteu us vindrà al cap l’Estrella Damm. Associareu la marca a moments de bon rollo, de caloreta, de ballaruca amb els amics i d’una inoblidable Festa del Mojito…

I què té de dolent tot això? Absolutament res !! Segur que l’anunci tindrà detractors, segur que a finals de setembre ja estarem tots una mica farts de la cançoneta però..senyors!!! l’hivern ha estat llarg, s’acosten tres mesos de bon temps per davant. Moltes hores de sol i molta activitat per quan surti la lluna… Celebrem-ho!! Som un sub-producte de la societat en la que vivim !! i Què??!!

Jo ho faré…però no pas amb una Estrella. Intento no consumir productes dels patrocinadors del Barça  ;-)

]]> http://www.davidjane.net/?feed=rss2&p=1155 0 http://www.davidjane.net/?p=1148 http://www.davidjane.net/?p=1148#comments Wed, 02 Jun 2010 23:38:38 +0000 David Jané http://www.davidjane.net/?p=1148 Aquest dilluns vaig haver d’acudir a dos serveis d’atenció al client per dos problemes que vaig tenir i la veritat és que en vaig sortir molt ben parat d’ambdós casos.

D’una banda la connexió a internet de casa va fallar i en veure que reiniciant tot lo reiniciable la cosa no millorava vaig decidir a trucar a Iberbanda (el meu proveidor de connexió WiMax). Per sort no els he hagut de trucar més que un parell de cops en els més de dos anys que fa que ens donen servei i em va costar recuperar el número d’atenció al client.

De seguida em va atendre un noi que només demanant-me el DNI va localitzar la meva fitxa de client i que em va informar que no hi havia incidències conegudes amb el servei a la meva zona. Vam fer un parell de comprovacions (el fet que faci servir un Mac en comptes d’un Windows el va incomodar una mica) i va resoldre que hauria d’obrir una incidència i que ben aviat em dirian alguna cosa.

En tot moment però ens vam entendre perfectament i el servei que em va donar va ser el que desitjo com a client de qualsevol companyia. En poca estona la connectivitat va tornar per on havia marxat i aquí pau i després glòria. A l’endemà em va trucar una noia de la companyia per preguntar-me si la incidència oberta havia quedat resolta i si la podien arxivar. Li vaig dir que si i que estava molt content amb el servei rebut malgrat no m’havien solucionat a l’acte el problema.

Més tard vaig haver de parlar amb el proveidor de hòsting de Volcànic Internet doncs requeríem de l’ampliació d’un dels servidors que tenim que pobrissó no dóna a l’abast amb el tràfic que mou la nova versió de TorneosOnline.com. Novament la persona de One and One que em va atendre sabia en tot moment del que estàvem parlant i només va haver de deixar-me en espera per veure si contractualment es podia fer el canvi que li demanava i quines en serien les conseqüències econòmiques.

Uns pocs minuts al telèfon i el meu problema havia trobat la seva solució. Fi.

En tots dos casos vaig poder fer arribar la meva satisfacció a la companyia i per sobre d’això els dos incidents m’han fet fidel a ambdues companyies.

Demà pot venir un proveïdor d’internet nou a Riudaura i oferir millors condicions (més ampla de banda, millor preu…) i jo em mantindré amb Iberbanda. El preu que pago em sembla raonable i quan he tingut un problema me l’han solucionat. No espero res més d’un proveïdor. Igualment amb el tema del hòsting. És un mercat amb molta oferta i on pots canviar dia si dia també de proveïdor i veure com la despesa per aquest concepte es va reduïnt però en el meu cas estic content amb el proveïdor escollit i tinc la confiança que si tinc un problema me l’arreglaran.

Particularment m’és igual que el servei d’atenció al client estigui a Olot, Lima o Bangalore. El que realment m’interessa és que la resolució d’incidències sigui ràpida i efectiva i això s’aconsegueix posant un personal adequat que atengui de seguida les trucades i que tingui els coneixements i les aptituds per resoldre incidències sobre el producte que ven l’empresa per la que treballa.

Crec que en temps de crisi, on el factor econòmic ens pot afectar en excés en el procés de tria d’un proveïdor hem de tenir en compte altres components. I això per dos motius. D’una banda perquè un proveidor barato però amb mal servei ens acabarà sortint més car (en diners però sobretot en temps) i de l’altra perquè si volem que tot plegat funcioni bé hem de “premiar” a les empreses que fan bé les coses amb la nostra fidelitat, encara que en alguns casos ens suposi haver de rascar-nos la butxaca una mica més.

És un aparell revolucionari. Quan Apple el va presentar i vaig veure que en comptes de portar el sistema operatiu Mac OSX (el dels ordinadors Mac) portaria el sistema operatiu de l’iPhone (molt més simple) vaig pensar que era un error però ara que tinc l’aparell a les mans penso que sens dubte el fet de dotar-lo d’aquest sistema operatiu tan senzill de fer anar el convertirà en un aparell apte per tots els públics.

Lligat amb el punt anterior penso que especialment en un públic infantil i, “ojo al dato”, entre la gent més gran o amb temor a fer servir ginys tecnològics l’iPad és un aparell excelent per entrar a l’era digital. No cal cap tipus de coneixement tècnic per engegar-lo i fer-lo servir. És molt intuitiu tant treballar amb les aplicacions que venen de sèrie com el fet d’afegir-ne de noves i tot ell és molt més “amigable” que un ordinador normal. Fent la prova amb les meves filles he de dir que sense explicar-els-hi com funcionava tant l’una com l’altra van saber veure dibuixos animats a YouTube, jugar amb una galeria de fotos o jugar amb algun dels jocs.

Dit això passo a fer l’anàlisi de l’efecte que l’iPad pot tenir en el dia a dia. Començaré per la part professional.

L’Ipad té un tamany notablement superior a l’iPhone i és clarament més lleuger que un Macbook, això fa que passi a ser l’aparell ideal per segons quines tasques. Per exemple la gestió del correu electrònic, la navegació web, l’edició de documents d’Office/iWork, la missatgeria instantànea o la connexió amb un ordinador remot es poden fer perfectament amb l’iPad i això, en el meu cas, és el 90% de la meva feina. Per contra, encara no veig que per editar codi HTML o per l’edició gràfica l’iPad pugui ser òptim i per tant aquestes tasques les haurem de reservar per al Mac.

Menció especial per al teclat de l’iPad. Ha superat clarament l’expectativa d’usabilitat que en tenia. De fet, tenia previst comprar un teclat extern bluetooth i de moment crec que no serà imprescindible. Com tot, té una corba d’aprenentatge que requereix dedicar-hi una estona a familiaritzar-se com amb qualsevol dispositiu semblant. Però és molt factible treballar-hi amb normalitat (respondre emails llargs, bloguejar..etc)

Així doncs, un notable alt per a l’iPad com a aparell d’ús professional.

Com a aparell d’oci és on realment “se sale de la tabla”. Una pantalla de 9,7 polzades absolutament increible fa que veure pelis, sèries, fotos sigui una experiència estupenda. La combinació de una hardware de qualitat amb el software cuidadíssim d’Apple fa que amb l’iPad a les mans ens sentim realment en el futur. Amb pocs tocs de dits passem de veure una peli en una definició fantàstica a estar atenent una trucada d’Skype o mirant les fotos que ens acaben d’arribar per email.

L’aplicació d’iBooks (llibre electrònics) és el summum d’aquesta orgia d’usabilitat i futurisme. Comprar un llibre, fullejar-lo, fer la lletra més gran o més petita…tot en un plis-plas. Només es troba a faltar aquella olor fantàstica dels llibres nous quan els obrim per primera vegada (però no descarto que en el futur també sigui possible recrear l’experiència olfactiva de llegir un llibre nou).

La conclusió doncs és que ens trobem davant d’un aparell, que a l’igual que l’iPhone el seu dia, serà el primer en una nova categoria, un aparell que serà copiat per els mateixos competidors que a dia d’avui intenten treure-li defectes i el critiquen i que més tard o més d’hora estarà a totes les cases.

L’iPad també té defectes, off course. Per exemple el fet que, encara, no sigui multitasca (possibilitat de fer servir més d’un programa a l’hora) i que se solucionarà a la tardor amb la propera actualització del seu Sistema operatiu. També té una terrible facilitat per quedar brut (l’enorme pantalla de seguida s’emplena de ditades). També se’l critica per el fet no ser un sistema obert. És a dir, que tots els programes que t’hi pots instal·lar han de passar per els estrictes processos d’aprovació d’Apple, però això té dues solucions. O bé passar per el tubo, cosa que a mi ja m’està bé doncs confio en els criteris d’Apple per posar a la meva disposició programes amb uns mínims de qualitat, o bé es pot “alliberar” l’aparell per tal de poder-hi instalar tots els programes (validats per Apple o no) que hi ha a la xarxa.

En resum, compra recomanada. Val cada euro del seu preu.

Començaré explicant la meva anècdota personal a l’hora de comprar-lo. El 10 de maig, quan es van obrir les reserves online vaig intentar fer la meva però després d’alguns problemes tècnics vaig acabar cancel.lant-la. Així doncs si el volia tenir des del dia D havia de buscar la manera de comprar-lo en una de les poques botigues que l’havien de posar a la venda.

Després de fer una mica de recerca vaig pensar que el Media Markt de Girona seria el lloc escollit per anar a la búsqueda i captura de l’iPad. Els vaig trucar i em van confirmar que en tindrien uns 20 per vendre i que no feien reserves. Dilema a la vista. A quina hora tocarà anar-hi per trobar-ne?

Penso que en aquesta vida hem de deixar-nos moure per aquest tipus de petites bogeries i no em fa vergonya reconèixer que a quarts de set del matí em vaig posar en marxa per arribar al Media Markt a temps per comprar una de les poques unitats a la venda.

A les 8:30 (hora i mitja abans de l’obertura de portes) ja era al pàrquing fent temps. Vaig ser el segon en arribar. Per davant meu una noia volia aconseguir un model concret d’iPad i que a les 7 ja havia arribat.

Mica en mica va anar arribant altres friquis gironins com jo que venien a buscar el seu nou gadget. A falta de 30 minuts per l’obertura de portes un noi extremadanent agradable i bon professional que és el cap d’informàtica de la botiga ens va prendre nota de l’ordre per el que havíem arribat i el model que compraríem. Així ens estalviàvem corredisses i podíem conèixer de primera mà quins models podíem comprar.

A les 10 es van obrir les portes i tranquilament vam poder entrar a recollir l’iPad que cadascú havia encarregat al noi que he comentat abans. Tot molt ordenat, tot molt ben organitzat.

Jo volia afegir a la compra un teclat bluetooth adicional però no els en quedaven.

A les 10:10 ja era al cotxe camí de Les Preses amb la satisfacció que tant el “madrugón” com els quilòmetres havien valgut la pena.

]]> http://www.davidjane.net/?feed=rss2&p=1137 0 http://www.davidjane.net/?p=1128 http://www.davidjane.net/?p=1128#comments Mon, 24 May 2010 23:51:43 +0000 David Jané http://www.davidjane.net/?p=1128 Deu ser per un factor genètic que la ràdio sempre ha format part de la meva vida quotidiana.

Ja de ben petit escoltava la ràdio sempre que podia. Ja fos la ràdio que tenia la mare posada, la que escoltàvem en el cotxe o bé el Supergarcía en la hora cero a una ràdio cutre que vaig fer-me meva amb 7 o 8 anys.

Amb el temps he seguit escoltant molta ràdio però en els darrers 2 anys he canviat la ràdio tradicional, la de les ones hertzianes per la ràdio a la carta o com es coneixen en el món d’internet: els podcasts.

Els podcasts són programes amb un format radiofònic que parlen de qualsevol temàtica que us podeu imaginar. De fet, la majoria de ràdios comercials ja han posat a la xarxa en format podcast la majoria dels seus programes per si no els has escoltat en directe que els puguis escoltar més tard.

Per tal d’escoltar els podcasts es necessita o bé un ordinador o bé un dispositiu tipus iPod o telèfon mòbil que permeti reproduir arxius MP3. En el meu cas ho faig amb l’iPhone que amb la combinació d’iTunes i iPod que porta de sèrie permet una òptima gestió d’aquest tipus de continguts.

Aquests són alguns dels Podcasts que habitualment escolto:

L’internauta : El programa pioner de la ràdio catalana en parlar d’internet i com diu el seu director Vicent Partal “del que la gent fa amb internet i la tecnologia”. Es tracta d’un programa que s’emet (crec) els dissabtes a Catalunya Ràdio però que jo em descarrego per escoltar-lo els diumenges a la nit.

Puromac: Programa que fan setmanalment Fede Hatoum i Flavio Guinsburg i on parlen de tota l’actualitat dels productes d’Apple (Mac, iPhone, iPad,..etc). M’agrada el seu to informal i el que es pot arribar a aprendre escoltant-los.

This Week in Google: Leo Laporte és EL podcaster per excelència. Des del menjador de casa seva i amb uns mitjans tècnics modestos duu a terme uns 20 podcasts diferents, la majoria d’ells tecnològics i és un autèntic líder d’opinió que setmana rera setmana té com a convidats als principals experts en tecnologia del panorama. En el cas de “This Week in Google” Laporte i els seus colaboradors parlen sobre l’Univers Google, els seus productes i sobre el Cloud Computing (Programació d’aplicacions al “núvol”).

Altres podcasts que escolto habitualment de’n Leo Laporte són: Macbreak Weekly (que parla sobre el món del Mac), This Week in Tech (que parla de l’actualitat tecnològica de la setmana en general) i The Tech Guy (un programa on la gent truca amb dubtes tècnics i Leo Laporte els dóna solució).

Territori Mac : Jaume Angulo fa moooolts anys que fa aquest programa a Ràdio Ciutat de Badalona i la seva saviesa sense fronteres i la facilitat de propagació que dona el format podcast el fan ser un dels personatges de referència en el món dels Mac.

De la programació de la ràdio “tradicional” m’agrada escoltar “La competència” de RAC1 i a vegades també “L’Ofici de Viure” de Catalunya Ràdio.