Aquesta setmana ha passat una cosa que no m’ha agradat al meu poble i m’ha donat peu a pensar, i reflexionar en el meu blog, sobre l’educació que reben els nostres fills, tant a l’escola com a casa.
A l’escola de Riudaura, com suposo que a qualsevol escola pública, les coses estan fotudes. No hi ha recursos (diners al cap i a la fi) per fer tot allò que convindria: tenir més mestres, posar en marxa la biblioteca de l’escola, comprar més material, etc.
Fa un temps la direcció de l’escola i l’equip docent va convocar als pares per tal d’explicar-nos com estava la situació i per arengar-nos a “fer algo” per intentar aconseguir part de les mancances que té el Centre.
Personalment penso que, com diria Laporta, “no estamos tan mal” i que malgrat que les condicions tenen tendència a anar a pitjor, segueixen tenint unes condicions de treball acceptables i que en un context econòmic francament preocupant la tendència de l’escola no és pitjor que la resta d’elements de la societat (empresa pública, privada, treballadors…).
En qualsevol cas fins aquí em sembla tot raonable. Ara bé, el problema ve quan ahir, jornada de vaga de funcionaris, les mestres de l’escola van decidir invertir el dia en explicar-los la situació a la maïnada i per rematar-ho van fer una pancarta de protesta contra el Conseller Maragall que posteriorment van penjar a la porta de l’escola.
No em sembla bé per diferents motius. En primer lloc perquè penso que l’escola no és un lloc on els nens hi hagin de fer política, i protestar al Conseller per mi és un gest polític. L’escola és un lloc on han d’aprendre tant unes matèries com unes actituts i personalment crec que les actituts que han d’aprendre són precisament les oposades a la protesta i la pancarta.
En segon lloc perquè no sóc partidari de la protesta o les manifestacions, ja siguin de funcionaris per la Castellana o de nens de l’escola de Riudaura. No m’agrada la gent que s’ajunten per protestar. Crec més en la força de l’individu per sortir d’una situació que no li és positiva.
Estem en un entorn cada cop més competitiu a nivell global i especialment les circumstàncies del nostre país ens situen en desavantatge davant d’alguns dels nostres països veïns. És per això que l’educació dels qui ara estan a l’escola és absolutament fonamental per poder mirar amb una perspectiva més optimista el futur.
Crec que els nens que van a escola els haurien d’ensenyar, per exemple, desde ben petits fonaments d’economia i intentar despertar un esperit emprenedor. Els models de creixement d’aquest país són els que són i si no volem acabar siguent un país del Nord d’Àfrica seria interessant que comencéssim a buscar nous models de negoci, noves empreses que puguin operar a nivell global, nou talent. I tot això s’ha de fer desde la base. Des de l’escola.
Els nens tenen imaginació per parar un tren i l’imaginació és el camp on s’hi pot plantar la llavor de qualsevol negoci d’èxit: les idees. Ensenyem-los a innovar, fer recerca, testejar les seves idees “de bomber”, ensenyem-los les nocions bàsiques d’economia, què és el consum, l’estalvi i la inversió. Per què un euro el podem convertir en 10 euros si passem per un procés d’elaboració d’un servei o producte que tingui sortida en un mercat. I això que dic serveix tant per l’escola (ja sigui en hores docents o en dies de vaga) com a casa. Els pares no podem derivar tota la responsabilitat de l’educació i la formació dels fills cap a l’escola.
Crec que fer pancartes NO és el camí. I menys en un cas en el que el problema és una falta evident de recursos i que és igualment evident que no només no millorarà sino que ha d’anar a pitjor en els propers anys. Sempre he pensat que la frase “qui no plora no mama” l’hauríem de canviar per “qui no sap mamar ha de plorar”.
Ensenyem-los a “mamar” i així no haurem de “plorar”.
2 Comentaris
estic d’acord amb tu a mitges David. Penso que als nens se’ls ha d’explicar/ensenyar en molts més àmbits dels tradicionals.
Ara, també se’ls ha d’explicar que en aquest món tan competitiu i individualitzat, qui pot tenir força és el grup i no l’individu, perquè sinó, que creus que pot fer cada professor individualment per intentar aconseguir més recursos? no és més idoni que s’ajuntin tots per fer més força ??
serx.
Fa molt de temps que no comentava, perquè no podia accedir al teu bloc.
Des del meu punt de vista, com a escolar, a la primària s’haurien de deixar de fer unes coses per fer-ne unes altres: estudiar la natura, la geografia de la comarca, aprendre a dividir, multiplicar, sumar, restar, aprendre un mínim de política, etc. És a dir, que quan un nen acaba l’escola, té uns fonaments bàsics en tots els àmbits, tots. Després, cadascun d’aquests àmbits es pot anar perfeccionant a la secundaria de la mateixa manera.
Quin és el problema? El problema és l’organització: si has d’estudiar la natura, l’has d’estudiar a través d’un llibre, mentre que a la vora de l’escola tens un bosc fantàstic per aprendre tota mena de plantes i animals. Si has d’estudiar geografia l’has d’estudiar a través d’un llibre i de fotocòpies, en vés d’estudiar-la a través d’excursions a la muntanya. A vegades, des de casa no es poden fer aquestes excursions, sigui pel que sigui. Aquest nen ha de tenir aquesta desavantatge? Realment és molt divertit fer excursions. Si has d’estudiar la política l’has d’estudiar a través d’un llibre i de fotocòpies, en vés de visitar les institucions politiques (l’Ajuntament, que és el més pròxim, qui sap què s’hi fa a l’ajuntament?). Si has d’estudiar matemàtiques, un cop les domines una mica, què millor que anar al supermercat a comprar (és el primer que se’m ha acudit) o realitzar un problema real. Tan sols cal substituir el que no es pot fer a la realitat per les fotocòpies i els llibres, no tot!
Realment, els estudiants estem força farts del sistema, estem desaprofitant coses que tenim i que hi ha gent que no té. Ens passem tot el dia dins d’una classe estudiant, realment és força avorrit, i això s’ajusta a la realitat? “Es que falten diners…” Realment calen diners per anar al bosc de Riudaura, a l’Ajuntament, d’excursió? A més, a més, pels nens és més fàcil trobar-se a si mateix: el que els agrada i el que no, si proven coses reals; no a través d’una fotocòpia o d’un llibre. El que falta és iniciativa i ganes de créixer. No hem d’anar tant a la pela. Què és més gratificant: tenir molts diners i poder gastar i obtenir el que sigui o obtenir l’alegria del creixement i la il•lusió de fer les coses ben fetes. Perquè estem aturats?
No cal respondre.
Fins aquí, Joel Solé.