Bàsquet

Aquest dissabte va acabar la temporada 2009-10 amb el Club Bàsquet Olot. La diada que l’entitat va organitzar per acomiadar l’any va reunir a grans i menuts al pavelló per un dia fantàstic on hi va haver un bon menú d’activitats per gaudir de la jornada.

Ara ha acabat la temporada i és moment de reflexionar. 35 anys, hora de plegar o continuar un any més? Aquest any la gran majoria de l’equip del sénior B plega i podria ser el moment de penjar les botes definitivament. Però perquè plegar si el cos encara aguanta? Perquè plegar si encara m’ho passo bomba jugant? Perquè plegar quan encara creus que pots aportar alguna cosa a l’equip on jugui?

Està clar que l’única cosa que podria fer-me plegar és el factor familiar. Jugar en un equip de bàsquet vol dir compromís. Compromís entre setmana per anar a entrenar a altes hores i sobretot compromís de passar les tardes del dissabte jugant avui aquí i demà allà. I tot això són hores a restar d’estar amb els de casa.

No entraré en el factor familiar doncs no és aquest l’espai per fer-ho. Em centraré en el factor que personalment m’empeny a seguir un any més i que no és altre que pensar que la vida només es viu una vegada i que les etapes s’han de tancar ben tancades, és a dir, quan ja no tens res a guanyar i molt a perdre. I jo, en el bàsquet, encara hi vull tenir molt a guanyar. No vull marxar i quedar-me amb l’espina que suposaria pensar que “podria haver seguit un any més”.

A més a més i per si faltessin alicients l’any que ve podré combinar les estones en pista amb el fet de dirigir l’equip des de la banda. Sens dubte una bona manera de començar la transició de la pista cap a la banqueta (i potser algun dia als despatxos). El repte és captivador. Intentar fer una bona temporada amb el Sénior A del CB Olot i sobretot m’agradaria sentar unes bases per fer créixer l’equip i aconseguir situar-lo a la categoria que per tradició i població mereix la ciutat d’Olot. Hi ha gent fantàstica a la casa de la que segur que n’aprendré moltíssim i amb la que, remant tots junts, podrem assolir els objectius que ens fixem.

Les sensacions són bones, amb la gent que he parlat sembla que hi ha ganes de fer bé les coses i quan hi ha ganes és més fàcil edificar-hi tot allò que converteix un grup d’individus en un equip, i en darrer termini en un equip guanyador.

Cal començar a treballar ja. Com deia George Allen (entrenador mític de futbol americà), “Guanyar és la ciència d’estar totalment preparat”.