El dia més feliç de la teva vida

La meva germana es preguntava als comentaris sobre la meva crònica del Penya – Olympiakos si realment el dia que la Penya va guanyar la Copa d’Europa podia ser el dia més feliç de la meva vida comparant-ho amb el dia que va néixer la Clàudia.

Hi he dedicat uns minuts a pensar-hi i he arribat a la conclusió que efectivament és així i amb molta diferència.

La Penya i el bàsquet són per mi (i no demano que ho sigui per ningú més) molt més que un equip i un esport.

Vaig créixer veient com els meus germans jugaven a casa a bàsquet i acompanyant el pare a veure’ls jugar. Recordo el dia que vaig trepitjar per primera vegada l’Escola de Bàsquet de la Plana i la sensació del primer partit jugat vestit de verd-i-negre amb la samarreta número 7.

Van ser moltes les hores a l’antic pavelló d’Ausias March, esperant que el pare sortís de les reunions de la Junta Directiva, veient entrenaments del primer equip o del junior o simplement passant la tarda d’un dissabte.

Quants quilòmetres vam arribar a fer seguint la Penya i sense menjar-nos un torrat, algun cop per dolents i altres per atracaments arbitrals indecents. Lligues Catalanes, Copes del Rei, Final de la Recopa a Grenoble…

Amb el bàsquet he après molts dels valors que regeixen la meva vida. L’amistat, el treball en equip, el respecte per el contrari, l’esperit competitiu, l’amor per les tradicions…

La Copa d’Europa sonava a quelcom molt gran, inabastable. Meneghin, Marzoratti, Berkowitz, Petrovic…noms que per si sols despertaven admiració i respecte, eren jugadors que havien guanyat la Copa. Quantes vegades havíem vist les mítiques finals dels 80?

I passet a passet, la Penya s’hi anava acostant. Els primers 90 ens portaven l’hegemonia de la Jugoplastika d’Split que va guanyar 3 titols esborrant d’una tacada la generació mítica del Barça dels Solozabal, Epi o Jimenez.

A Istanbul, al 92, la vam tocar amb les mans, vam sentir-nos guanyadors durant 12 segons, però no va poder ser, a l’últim segon del partit vam perdre i havíem de tornar a començar tot el camí.

A Tel-Aviv vam tornar a tenir la oportunitat i aquell llançament de’n Corny Thompson volava amb un objectiu: canviar la història i fer-nos campions. L’èxit i el fracàs separats per pocs centímetres. Si la pilota travessava la xarxa era el TOT, si era escupida per el ferro era el RES.

Per això el record que guardo d’aquella nit és incomparable. Era la culminació de molts anys d’esforços, somnis i sacrificis tant meus com de moltes altres persones estimades. Aquella nit vaig veure plorar d’emoció molta gent amb la que havia compartit llàgrimes de tristor en altres situacions.

En el cas de la Clàudia, tot plegat és molt més ràpid, previsible i senzill. Evidentment va ser un dia molt feliç el dia que va néixer, però només era l’inici d’una felicitat molt més diluïda en el temps, una felicitat per gaudir-la a petits glops i cada dia que la veus despertar.

Ja sé que pot sonar "políticament incorrecte" que em doni més felicitat un equip de basquet que el dia que neix el meu fill, però dir el contrari seria mentir.

I el teu, quin ha estat el dia més feliç de la teva vida?