Partit bastant lamentable on el plantejament de Rafa Benítez de caire netament destructiu s’ha imposat al joc més preciosista del Milan. La estratègia era la correcta però els gols no han arribat quan els Reds tenien el control del joc.
I quan ja semblava que amb l’empat a zero s’arribaria al descans ha sortit la vena italiana del Milan de treure un gol de mitja oportunitat. Falta de Xabi Alonso a Kaká a la frontal que serveix Pirlo i Inzaghi desvia al fons de la xarxa. Goooool !
A la segona part els jugadors del Milan s’han dedicat a fer passar el temps mentre el Liverpool s’ha desfondat del tot i en una jugada tonta Kaká ha posat la pilota en profunditat a un Inzaghi que miracolosament no estava en fora de joc i que després de deixar Pepe Reina a terra ha posat la pilota camí de la glòria al minut 80.
Quan ja semblava tot dat i beneït ha arribat un gol del Liverpool (en fora de joc per cert) que ha posat la por al cos i ha fet tornar els fantasmes de la final del 2005.
Per sort el miracle per els anglesos no s’ha consumat i el partit ha arribat al final (20 segons abans de complir-se el temps) i la Copa torna a casa.
20 anys, 8 finals, 5 títols per al Rei d’Europa. Recordo el 4 a 0 de la final al Camp Nou que no es va transmetre a Espanya per una vaga de treballadors de RTVE i de la que jo tenia grabada la transmissió radiofònica que van fer a la Ser, l’any següent repetint amb gol de Rikjaard, a Atenes l’any 94 la golejada novament per 4 a 0, els penals contra la Juve a Manchester i avui la setena a la italiana.
Com cantaven els jugadors al final del partit…
"Gli Campione dell’Europa siamo noi, siamo noi, siamo noi !!!!"
4 Comentaris
Felicitats mestre.
Ja ho te això el milan, que si marca minimament el ritme del partit acaba guanyant aprofitant mitja arribada o algun rebot. Son tan letals com tediosos. Tot i que s’ha d’acceptar que ahir van mereixer guanyar per desmèrits del Liverpool, que nomes va ser capaç de trencar la teranyina rossonera amb l’entrada de Crouch a 10 minuts del final. Una teranyina per cert, formada per uns xavals juvensuels que ara comencen. És curios com Nesta, Maldini o el mateix Clarence mantenen un tò fisic excel.lent jugant sencers tots els partits. En canvi aqui Deco, Ronaldinho o Tamudinho als 15 de la 2ona part van caminant. Serà perque a Itàlia s’entrena diferent? Vaig sentir que el Milan exigeix als seus jugadors jornada complerta de 8 hores cada dia igual que qualsevol empresa fa amb els seus treballadors. Si és aixi, el tema deu funcionar perque guanyar la champions requereix molt de fisic i em sembla que l’equip més vell de mitjana és de pallissa el nou campió.
Si sr.!! Això desfà, en certa manera, la teoria que una plantilla que aspira a guanyar coses, l’ha de formar sobretot, jugadors que encara no n’han guanyat masses. Com a teoria no està malament, però crec que un jugador de debó, sempre vol guanyar, encara que hagi disputat unes quantes finals, com per exemple l’incombustible Maldini. Això vol dir, que aquí de jugadors de debó, no n’hi han gaires, prefereixen ser guapos i mediàtics.
Fà uns mesos, va anar a Barcelona un entrenador Italià que entrena a un equip de la sèrie A, volia filmar i estudiar els entrenaments del Barça. Diu que va arribar a Itàlia amb les cintes encara verges. I per l’altre costat en Cannabaro, al poc d’arribar va dir, que els entrenaments merengues comparats a Itàlia, ni eren entrenaments, ni eren rés de rés. Volien la lliga de les estrelles, doncs aquí la tenen.
Un dels motius de la meva passió rossonera es remonta molts anys enrera quan en un reportatge que van fer per TV sobre el Milan sortia això que s’ha comentat.
Els jugadors són "empleats" del club i hi dediquen una jornada laboral complerta. Arriben al matí a Milanello (la "oficina" del Milan) i allà transcorre la jornada. Entrenaments, videos, gimnàs…dinen tots junts, tenen habitacions per fer la migdiada abans del treball per la tarda… en fi que no és d’extranyar els fruits que dona aquesta política de l’esforç i que jugadors com Maldini, Cafú, Costacurta etc que estan per sobre o casi dels 40 tacos encara puguin jugar a primer nivell.
Un altre dels factors que m’encanta del Milan és l’actitud de la seva afecció cap al club i els seus jugadors. És una combinació de respecte i admiració però alhora exigència i duresa amb els jugadors que no lluiten per l’equip.
Per la nostra terra tenim exemples clars de afeccions que només es posen al costat del seu equip quan les coses van bé. Es veneren els cracks i són els reis del mambo. Quan venen mal dades però tothom sota les pedres. Crítiques a tort i a dret, "jo ja ho deia"’s i llenya contra els ex-cracks que de la nit al dia ho han deixat de ser.
Parlo entre d’altres casos de la selecció espanyola de futbol, que és un clar exemple del que dic.
No és d’extranyar que els palmaresos d’uns siguin tan brillants com són i en canvi els d’altres siguin tan escassos com són.
Hola David, la veritat es que he callat mirant el teu blog perqué quant parles de la Penya o de l’Espanyol estic tant d’acord amb tu que no em puc queixar, però ahir, la veritat, es van ajuntar l’equip que més admires contra el que més admiro jo de sempre.
La final no va ser bona, estic d’acord, crec que el Liverpool se la mereixia, es l’unic que va posar futbol, però també t’haig de dir que com a fervent seguidor del ritme del futbol anglés, et diré que va ser el partit més fluix que he vist al Liverpool, sempre es diu que Benitez es defensiu, no ho sé, el que observo com antic fanàtic del futbol que els reds i altres anglesos son els unics que em fan vibrar encara amb el futbol, descartant el chelsea, que em sembla un equip italià.Tinc simpatia al Milan, no creguis, però per mi, tant el Manchester com el Liverpool son superiors a ell, de fet la gran diferencia entre la lliga anglesa i les altres es que el Manchester juga igual contra el primer que contra el que va cuer, i en canvi aqui tothom optimitza recursos, potser més intel.ligent però molt més avorrit.Com a bon perdedor que sóc et felicito per la victoria rossonera, però et diré que jo seguiré no avorrint el futbol pels anglesos, de fet, jo salto en un camp d’aquells i segur que corro 120 minuts, com anima aquell public!!, quant els miro per la tele vaig per casa corrents, no em deixen parar ni un moment.