-
Darreres entrades
Arxius
- agost 2011
- setembre 2010
- juny 2010
- maig 2010
- agost 2009
- juny 2009
- maig 2009
- abril 2009
- març 2009
- febrer 2009
- gener 2009
- desembre 2008
- novembre 2008
- octubre 2008
- setembre 2008
- agost 2008
- juliol 2008
- juny 2008
- maig 2008
- abril 2008
- març 2008
- febrer 2008
- gener 2008
- desembre 2007
- novembre 2007
- octubre 2007
- setembre 2007
- agost 2007
- juliol 2007
- juny 2007
- maig 2007
- abril 2007
- març 2007
- febrer 2007
- gener 2007
- desembre 2006
- novembre 2006
- octubre 2006
- setembre 2006
- agost 2006
- juliol 2006
- juny 2006
- maig 2006
- abril 2006
- març 2006
- febrer 2006
- gener 2006
Penya – Manresa (87-86)
Avui he anat a l’Olímpic per primer cop aquesta temporada.
De fet la jornada d’avui ha estat força pintoresca i farcida de moments interessants. He començat el dia esmorzant al Bar Pilar amb en Tote i en Paco, després hem pujat a l’hort i hem estat endreçant una mica l’assuntu que estava una mica deixat.
Després d’hora i pico "calçant" calçots (s’han d’anar enterrant per tal que quedi la tija blanca i saborosa) hem baixat amb la Silvia cap a Badalona on teníem la tradicional cigronada per celebrar l’aniversari de’n Jordi.
Ja fa força anys que el meu germà ens convoca a casa seva per celebrar el seu aniversari amb una olla enorme plena de cigrons, cansalada, butifarra i altres viandes "lleugeres".
Després de la teca i de la becaïna de rigor hem anat a veure la Penya amb la Clàudia. Ha estat ella que ha dit que volia venir i davant de l’interès no podia dir-li que no si ella volia venir a la "missa" verd-i-negre.
El partit ha estat intens. El Manresa ha anat per davant tot el partit gràcies a un joc brillant en moltes estones i esforçat en tot moment. Per part de la Penya, les baixes de les darreres setmanes han fet que el pes dels jugadors nous sigui més important i que per tant es notin més els desajustaments propis de principi de temporada, quan la gent s’està tot just coneixent.
En diversos moments del partit he vist el partit perdut, especialment quan a falta de 5 minuts anàvem 10 avall al marcador.
Per sort, on no ha arribat l’encert de la Penya ha arribat la intensitat defensiva i la mà de mestre de’n Ricky Rubio (que bo és) i a falta d’un minut hem empatat el partit.
Els darrers seixanta segons han estat un cara o creu que afortunadament per nosaltres ha estat cara (el llançament a la desesperada del Manresa amb el rellotge a zero no ha entrat).
Alegria i xerinola a l’Olímpic per celebrar una victòria treballada i dubtosament merescuda.
La Clàudia s’ho ha passat bomba tot i que en algun moment s’ha atabalat de tant de soroll que feia el públic per pressionar el Manresa en els seus atacs.
Per cert des d’avui ja té els seus "hàbits" verd-i-negres.
Que bé li senten aquests colors !! (i com m’agrada sentir-la cridant "Penya! Penya!")